dilluns, 30 de març de 2009

UNIM -NOS

La ciutadania, en aquests moments que passem, desitgen una entesa dels polítics catalans que, de veritat, siguin catalanistes. S'entén una entesa només davant el fet "Catalunya". Uns punts clars i, tots junts! Penso en "Solidaritat catalana" a inicis del XX. I una entesa amb la societat civil, com a l'Assemblea de Catalunya els setanta, que fou capaç d'aglutinar la societat catalana i tots els partits democràtics.

6 comentaris:

Anònim ha dit...

Assumpció,
vaig veure que estaves involucrada en la protesta contra la fundació Príncep de Girona... m'agradaria conèixer els arguments que es fan servir... som molts els que tenim un mal d'estòmac des de que es va constituir i ja és hora que la ciutadania faci saber la seva opinió... m'agradaria que fessis un escrit al respecte en aquest bloc...

Inés P.

Assumpció Cantalozella ha dit...

LA MONARQUIA : MEMÒRIA HISTÒRICA
És pot arribar a entendre que els nostres polítics, en els moments de la transició, ens fessin creure a tots els demòcrates una llarga enumeració de qüestions increïbles. Qüestions que es concreten en aquesta: si no votàvem la Constitució del 1978 “tal com s’havia pactat”, els uniformes militars ocuparien els escons parlamentaris de les Corts de Madrid, que presidiria, és clar, el rei Joan Carles I, coronat rei pel franquisme.
Amb la Constitució, es votava un pack, mirat amb lupa pels redactors i contemplat amb microscopi per tot l’aparell del règim franquista, militars inclosos. El paquet sine quanon duia incorporades dues qüestions primordials, essencials, bàsiques: Primera, l’articulació político-territorial de l’Estat espanyol. Segona, l’aquiescència a una monarquia coronada per les Corts franquistes tres dies després de la mort de Franco, l’any 1975.
La primera de les dues qüestions, es conformava en “El Estado de las autonomias” , nom que entusiasmava els defensors d’aquest model, i que consistia en una nova lectura de les ja clàssiques “regiones españolas”. La lectura redistribuïa el territori d’España”, que passava de tenir 15 regions a 17 autonomies. Les autonomies, descafeïnades de tot federalisme, igualaven pobles històrics --Catalunya, Euskadi- amb organitzacions territorials de nova planta, -Castilla-La Mancha, Comunidad de Madrid, Cantabria, etc-.
El perquè d’aquesta nova distribució político-territorial cal buscar-lo en la reivindicació catalana i basca de les pròpies institucions. Acceptar un estat amb Catalunya i Euskadi articulades amb la resta de l’estat significava reconèixer que Euskadi i Catalunya eren “diferents”. Els grans “Pactes de la Moncloa” van bandejar aquesta possibilitat i es van tancar amb l’esmentat “Estado de las Autonomias”, descrit pels demòcrates com a “café para todos”.
La segona gran qüestió era la de la monarquia. Franco, qui presumia de deixar-ho tot “atado y bién atado”, va adoptar el nét d’Alfonso XIII, del darrer monarca borbònic. El pare, Joan de Borbó, es trobava a l’exili. Franco estotjà el Príncep a la manera d’un as a la màniga. No l’ensenyava gaire, però el volia com a successor.
Morí Franco i la figura de Juan Carlos de Borbó s’erigí com a rei en un acte de coronació immediat. Aquesta figura reial va ser la que s’incorporà dins la Constitució del 1978. És a dir que, amb la Constitució, votaves monarquia.
Remugant i rondinant, els partits que havien sorgit de la resistència al franquisme van avenir-se, finalment, a aquesta solució que, si no funcionava, ja es plantejarien més tard –segons que els membres dels partits anaven fent córrer en veu més o menys baixa.
La Constitució fou refrendada en sufragi universal. Els militants dels partits vigilaven les urnes. Els militars de l’Estat apuntaven els votants, amb les armes esmolades.
És pot arribar a entendre que els nostres polítics, en els moments de la transició, ens fessin creure a tots els demòcrates una llarga enumeració de qüestions increïbles. El que ja no es pot entendre és que algú encara digui que la Constitució és intocable i sagrada i que, per tant, la Monarquia és inqüestionable i “El Estado de las autonomies” inviolable.
I, consegüentment, no es pot entendre que s’accepti la casa reial sense passar per un referèndum amb una única pregunta i dos termes: monarquia o república.
Perquè, recordem la història contemporània, aquella que mai no ens explicaven a l’escola i que havíem après dels nostres pares, --en el benentès que els nostres pares es veiessin amb cor d’explicar res--: Alfonso XIII fugí corrents a l’exili tan bon punt olorà la república. Abandonà el tron i, amb ell, la continuïtat borbònica, com ens diuen un bon piló d’estudiosos. I la monarquia actual no és res més que una singular restauració borbònica feta amb una maniobra de l’home, Francisco Franco Bahamonte, que es carregà la república proclamada i legalitzada pel poble el 1931, i que ell anà dinamitant durant tres anys monstruosos. Els que van del 1936 al 1939.
És cert que la figura reial ajudà a la transició cap a la democràcia. És cert que el discurs que va fer el rei després de la coronació sorprengué tota la resistència democràtica, que hi pogué recollir el compromís del rei cap a una obertura. També és cert que la figura reial era una contenció poderosa davant els exèrcits que amenaçaven, des de darrere el teló, la concurrència.
Tot això és cert. Però tota aquesta actitud del monarca no legitima la monarquia. Potser caldria dir: “gràcies majestat, pels serveis prestats al poble”, però tot seguit s’hauria d’encetar un procés de referèndum que legitimés o no la corona des d’una situació de llibertat. És clar que això ho haurien de fer els que encara creuen en un Estat espanyol.
(publicat a El Punt, dissabte 4 d'abril, 2009

Assumpció Cantalozella ha dit...

d

Assumpció Cantalozella ha dit...

Assumpció,
vaig veure que estaves involucrada en la protesta contra la fundació Príncep de Girona... m'agradaria conèixer els arguments que es fan servir... som molts els que tenim un mal d'estòmac des de que es va constituir i ja és hora que la ciutadania faci saber la seva opinió... m'agradaria que fessis un escrit al respecte en aquest bloc...

Inés P.

3 / abril / 2009 09:46


Assumpció Cantalozella ha dit...
LA MONARQUIA : MEMÒRIA HISTÒRICA
És pot arribar a entendre que els nostres polítics, en els moments de la transició, ens fessin creure a tots els demòcrates una llarga enumeració de qüestions increïbles. Qüestions que es concreten en aquesta: si no votàvem la Constitució del 1978 “tal com s’havia pactat”, els uniformes militars ocuparien els escons parlamentaris de les Corts de Madrid, que presidiria, és clar, el rei Joan Carles I, coronat rei pel franquisme.
Amb la Constitució, es votava un pack, mirat amb lupa pels redactors i contemplat amb microscopi per tot l’aparell del règim franquista, militars inclosos. El paquet sine quanon duia incorporades dues qüestions primordials, essencials, bàsiques: Primera, l’articulació político-territorial de l’Estat espanyol. Segona, l’aquiescència a una monarquia coronada per les Corts franquistes tres dies després de la mort de Franco, l’any 1975.
La primera de les dues qüestions, es conformava en “El Estado de las autonomias” , nom que entusiasmava els defensors d’aquest model, i que consistia en una nova lectura de les ja clàssiques “regiones españolas”. La lectura redistribuïa el territori d’España”, que passava de tenir 15 regions a 17 autonomies. Les autonomies, descafeïnades de tot federalisme, igualaven pobles històrics --Catalunya, Euskadi- amb organitzacions territorials de nova planta, -Castilla-La Mancha, Comunidad de Madrid, Cantabria, etc-.
El perquè d’aquesta nova distribució político-territorial cal buscar-lo en la reivindicació catalana i basca de les pròpies institucions. Acceptar un estat amb Catalunya i Euskadi articulades amb la resta de l’estat significava reconèixer que Euskadi i Catalunya eren “diferents”. Els grans “Pactes de la Moncloa” van bandejar aquesta possibilitat i es van tancar amb l’esmentat “Estado de las Autonomias”, descrit pels demòcrates com a “café para todos”.
La segona gran qüestió era la de la monarquia. Franco, qui presumia de deixar-ho tot “atado y bién atado”, va adoptar el nét d’Alfonso XIII, del darrer monarca borbònic. El pare, Joan de Borbó, es trobava a l’exili. Franco estotjà el Príncep a la manera d’un as a la màniga. No l’ensenyava gaire, però el volia com a successor.
Morí Franco i la figura de Juan Carlos de Borbó s’erigí com a rei en un acte de coronació immediat. Aquesta figura reial va ser la que s’incorporà dins la Constitució del 1978. És a dir que, amb la Constitució, votaves monarquia.
Remugant i rondinant, els partits que havien sorgit de la resistència al franquisme van avenir-se, finalment, a aquesta solució que, si no funcionava, ja es plantejarien més tard –segons que els membres dels partits anaven fent córrer en veu més o menys baixa.
La Constitució fou refrendada en sufragi universal. Els militants dels partits vigilaven les urnes. Els militars de l’Estat apuntaven els votants, amb les armes esmolades.
És pot arribar a entendre que els nostres polítics, en els moments de la transició, ens fessin creure a tots els demòcrates una llarga enumeració de qüestions increïbles. El que ja no es pot entendre és que algú encara digui que la Constitució és intocable i sagrada i que, per tant, la Monarquia és inqüestionable i “El Estado de las autonomies” inviolable.
I, consegüentment, no es pot entendre que s’accepti la casa reial sense passar per un referèndum amb una única pregunta i dos termes: monarquia o república.
Perquè, recordem la història contemporània, aquella que mai no ens explicaven a l’escola i que havíem après dels nostres pares, --en el benentès que els nostres pares es veiessin amb cor d’explicar res--: Alfonso XIII fugí corrents a l’exili tan bon punt olorà la república. Abandonà el tron i, amb ell, la continuïtat borbònica, com ens diuen un bon piló d’estudiosos. I la monarquia actual no és res més que una singular restauració borbònica feta amb una maniobra de l’home, Francisco Franco Bahamonte, que es carregà la república proclamada i legalitzada pel poble el 1931, i que ell anà dinamitant durant tres anys monstruosos. Els que van del 1936 al 1939.
És cert que la figura reial ajudà a la transició cap a la democràcia. És cert que el discurs que va fer el rei després de la coronació sorprengué tota la resistència democràtica, que hi pogué recollir el compromís del rei cap a una obertura. També és cert que la figura reial era una contenció poderosa davant els exèrcits que amenaçaven, des de darrere el teló, la concurrència.
Tot això és cert. Però tota aquesta actitud del monarca no legitima la monarquia. Potser caldria dir: “gràcies majestat, pels serveis prestats al poble”, però tot seguit s’hauria d’encetar un procés de referèndum que legitimés o no la corona des d’una situació de llibertat. És clar que això ho haurien de fer els que encara creuen en un Estat espanyol.
(publicat a El Punt, dissabte 4 d'abril, 2009

6 / abril / 2009 11:22

Enric ha dit...

Assumpció

Gràcis per adherir-te a www.senyipaisatge.org. Esperem que molts com tu hi donin suport i posem una mica de seny a la preservació del paisatge català.

Estic a favor del desenvolupament del pais i de les infraestructures que calen, però, cal trinxar el territori tantes vegades? No podem fer servir el corredor d'infraestructures actual? No ens adonem que és un tresor que hem d preservar pels nostres fills?

Enric

Assumpció Cantalozella ha dit...

Per mi que tota la trepa d'REE estan molt nerviosos. Passen els dies i no es pren cap postura definitiva. Tinc por que, qualsevol moment tot estigui dat i beneït!