DIUMENGE, 6 / setembre / 2009
VOLEM ESTAT PROPI
El dia 11 de setembre hi haurà una manifestació a Barcelona amb el lema "SOM UNA NACIÓ, VOLEM ESTAT PROPI".
Serà com una continuació de la manifestació de Brussel.les.
Molts i moltes de nosaltres hem arribat a la conclusió que només podrem ser lliures amb un Estat propi dins Europa:
L'Estatut, aprovat democràticament pel poble català es troba al Tribunal Constitucional.
Aquest fet:
és una vexació feta al nostre poble
és una imatge plàstica de poble empresonat
és una mofa a la democràciaHem de dir PROU.
Per dignitat i per justícia.Respectant les opcions que volen seguir per la via de les negociacions, cal que ens manifestem per un Estat Català.
Divendres 11 de setembre, UNIM-NOS per la nostra llibertat.
LA MANIFESTACIÓ S'INICIARÀ A LA PL. D'URQUINAONA DE BARCELONA
L'HORA: LES 5 DE LA TARDA
compta amb l'adhesió de coneguts personatges de la nostra cultura -polítics, esports, art, literatura, empresa-.compta amb l'adhesió d'un gran nombre de ciutadans i ciutadanes.
Enviat per Assumpció Cantalozella a 14:16 0 comentaris
dilluns, 6 / juliol / 2009
diumenge, 6 / setembre / 2009
dilluns, 6 / juliol / 2009
Aquí teniu la meva adreça de Facebook:
FACEBOOKhttp://www.facebook.com/wall.php?id=103161613145#/profile.php?id=1605433011&ref=name
FACEBOOKhttp://www.facebook.com/wall.php?id=103161613145#/profile.php?id=1605433011&ref=name
http://www.tv3.cat/videos/1331479-és el vídeo sobre la Llei Electoral, editat a TV3-22-06-2009- Àgora"
diumenge, 14 / juny / 2009
lluís companys en la memòria històrica
LLUÍS COMPANYS EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA
Tenia 58 anys. L’havia agafat la Gestapo, al seu exili de França. Un mur li serví d’escenari i el crit de “Per Catalunya” li clogué els llavis per sempre més. Fou assassinat pels tribunals de Franco, el dia 15 d’octubre de 1940.
L'any anterior, el Caudillo havia entrat triomfant a Barcelona, amb la seva guàrdia mora muntada damunt d’esplèndides cavalcadures i vestida amb llargues capes que s’eixamplaven als flancs de sengles cavalls àrabs, seguida en formació per l’exèrcit “nacional”. Avançava, vencedora, la comitiva, per les avingudes barcelonines netejades d’antuvi de cap resta republicana. Avançava, després d'haver ocupat la nostra terra de mica en mica, com ja havien fet dos reis en el passat.
Feia menys d’un any, el Caudillo havia demanat a Hitler que deportés un home singular. La Gestapo resseguí el rastre de l’home fins a fer-lo presoner i lliurar-lo als tribunals franquistes del castell de Montjuïc. L’home es deia Lluís Companys i era el President vençut de la Generalitat de Catalunya de la Catalunya vençuda.
Els rellotges marcaven 2/4 de 7 i, just en aquell instant, un moment del temps que comptem, el magnicidi esdevingué genocidi.
Amb el president de la Generalitat, Catalunya era assassinada.
No ens cal cercar orígens perduts fa 300 anys. Aquella albada de tardor, a plena confrontació europea, el feixisme –aquest feixisme que corre encara per les Corts de l’Estat i per les cantonades de les nostres vides —en assassinar el president de la Generalitat de Catalunya, assassinava el poble que l'havia elegit democràticament.
Però aquest fet s’ha oblidat, o s’ha bandejat volgudament. Fins al punt que el poble català no ha tingut gaire consciència de què significà per a la nostra nació, aquell assassinat. Fins al punt que els grups i grupets polítics més nacionalistes evoquen l’11 de setembre de 1714 com a data en què Catalunya morí, tot deixant de banda la recuperació nacional, tan costosa, del poble català al llarg del dinou i del primer terç del vint. Una recuperació que, en certa manera, es consolidà amb la República.
Les causes de l'oblit es poden trobar en una memòria històrica manipulada. Durant anys i anys, el franquisme només recordava els assassinats que van tenir lloc a la banda republicana en esclatar la revolta franquista i la guerra, el trenta-sis. Mai ningú no esmentà els assassinats perpetrats per Franco i el seu exèrcit vencedor. Ni en la transició, amb l'oblit com a bandera, es recordaren els trets a peu dels murs dels nostres cementiris que Franco mana disparar.
Un oblit que obvià sempre que el causant dels "paseos" fou "el alzamiento nacional". Dels "paseos" i de les morts a peu de les trinxeres i a les ciutats. Fou la rebel·lió d'uns quants generals encapçalats pel Caudillo qui va fer esclatar tots els dimonis arreu d'un estat que, després d'anys d'esforços, havia aconseguit erigir un règim democràtic semblant a molts d'altres del món occidental.
No ens cal pas anar a cercar derrotes de fa 300 anys, als catalans. No ens cal pas cenyir-nos al genocidi del nostre poble en aquell desventurat 11 de setembre de 1714 en què les tropes del primer Borbó consumiren la massacre del nostre antic Estat. Del nostre ja vell poble. L’entrada triomfal de Francisco Franco Bahamonde pels carrers dels nostres pobles i ciutats, pels carrers del nostre cap i casal, les execucions que la seguiren i la deportació del President de Catalunya per ser assassinat després d’una pantomima de judici sense jutges i sense llei és el moment al qual ens hem de remuntar per entendre el perquè de tot plegat. Per a entendre-ho des de la modernitat.
Per entendre perquè en aquests moments tenim l’Estatut de Catalunya als tribunals de l’Estat. Per entendre perquè, en la transició on encara som, no se’ns reconegué com a nació. Per entendre perquè es muntà l’Estat de les Autonomies, que igualava la nostra antiga nació amb un invent com el de Castilla-La Mancha, posem per cas. Per entendre que el genocidi iniciat fa 70 anys i consumat amb el magnicidi de l’assassinat del President de Catalunya s’allarga en el temps.
Ja és hora que la reivindicació de la figura del President no sigui prerrogativa de cap grup. Companys pertany a la nostra Història recent com a patrimoni de tot el nostre país, com hi pertanyen Macià, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Com un dia en formarà part Montilla. És hora que l'homenatge a la figura del president assassinat no sigui fet només per uns quantes figures polítiques en una albada d'octubre i per Esquerra Republicana.
És hora que la figura de Lluís Companys i la seva mort siguin assumides com a diada de record a un home que significa un més enllà de cap disciplina política concreta. Que significa el nostre poble al peu d'un mur d'execució.
Assumpció Cantalozella
Tenia 58 anys. L’havia agafat la Gestapo, al seu exili de França. Un mur li serví d’escenari i el crit de “Per Catalunya” li clogué els llavis per sempre més. Fou assassinat pels tribunals de Franco, el dia 15 d’octubre de 1940.
L'any anterior, el Caudillo havia entrat triomfant a Barcelona, amb la seva guàrdia mora muntada damunt d’esplèndides cavalcadures i vestida amb llargues capes que s’eixamplaven als flancs de sengles cavalls àrabs, seguida en formació per l’exèrcit “nacional”. Avançava, vencedora, la comitiva, per les avingudes barcelonines netejades d’antuvi de cap resta republicana. Avançava, després d'haver ocupat la nostra terra de mica en mica, com ja havien fet dos reis en el passat.
Feia menys d’un any, el Caudillo havia demanat a Hitler que deportés un home singular. La Gestapo resseguí el rastre de l’home fins a fer-lo presoner i lliurar-lo als tribunals franquistes del castell de Montjuïc. L’home es deia Lluís Companys i era el President vençut de la Generalitat de Catalunya de la Catalunya vençuda.
Els rellotges marcaven 2/4 de 7 i, just en aquell instant, un moment del temps que comptem, el magnicidi esdevingué genocidi.
Amb el president de la Generalitat, Catalunya era assassinada.
No ens cal cercar orígens perduts fa 300 anys. Aquella albada de tardor, a plena confrontació europea, el feixisme –aquest feixisme que corre encara per les Corts de l’Estat i per les cantonades de les nostres vides —en assassinar el president de la Generalitat de Catalunya, assassinava el poble que l'havia elegit democràticament.
Però aquest fet s’ha oblidat, o s’ha bandejat volgudament. Fins al punt que el poble català no ha tingut gaire consciència de què significà per a la nostra nació, aquell assassinat. Fins al punt que els grups i grupets polítics més nacionalistes evoquen l’11 de setembre de 1714 com a data en què Catalunya morí, tot deixant de banda la recuperació nacional, tan costosa, del poble català al llarg del dinou i del primer terç del vint. Una recuperació que, en certa manera, es consolidà amb la República.
Les causes de l'oblit es poden trobar en una memòria històrica manipulada. Durant anys i anys, el franquisme només recordava els assassinats que van tenir lloc a la banda republicana en esclatar la revolta franquista i la guerra, el trenta-sis. Mai ningú no esmentà els assassinats perpetrats per Franco i el seu exèrcit vencedor. Ni en la transició, amb l'oblit com a bandera, es recordaren els trets a peu dels murs dels nostres cementiris que Franco mana disparar.
Un oblit que obvià sempre que el causant dels "paseos" fou "el alzamiento nacional". Dels "paseos" i de les morts a peu de les trinxeres i a les ciutats. Fou la rebel·lió d'uns quants generals encapçalats pel Caudillo qui va fer esclatar tots els dimonis arreu d'un estat que, després d'anys d'esforços, havia aconseguit erigir un règim democràtic semblant a molts d'altres del món occidental.
No ens cal pas anar a cercar derrotes de fa 300 anys, als catalans. No ens cal pas cenyir-nos al genocidi del nostre poble en aquell desventurat 11 de setembre de 1714 en què les tropes del primer Borbó consumiren la massacre del nostre antic Estat. Del nostre ja vell poble. L’entrada triomfal de Francisco Franco Bahamonde pels carrers dels nostres pobles i ciutats, pels carrers del nostre cap i casal, les execucions que la seguiren i la deportació del President de Catalunya per ser assassinat després d’una pantomima de judici sense jutges i sense llei és el moment al qual ens hem de remuntar per entendre el perquè de tot plegat. Per a entendre-ho des de la modernitat.
Per entendre perquè en aquests moments tenim l’Estatut de Catalunya als tribunals de l’Estat. Per entendre perquè, en la transició on encara som, no se’ns reconegué com a nació. Per entendre perquè es muntà l’Estat de les Autonomies, que igualava la nostra antiga nació amb un invent com el de Castilla-La Mancha, posem per cas. Per entendre que el genocidi iniciat fa 70 anys i consumat amb el magnicidi de l’assassinat del President de Catalunya s’allarga en el temps.
Ja és hora que la reivindicació de la figura del President no sigui prerrogativa de cap grup. Companys pertany a la nostra Història recent com a patrimoni de tot el nostre país, com hi pertanyen Macià, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Com un dia en formarà part Montilla. És hora que l'homenatge a la figura del president assassinat no sigui fet només per uns quantes figures polítiques en una albada d'octubre i per Esquerra Republicana.
És hora que la figura de Lluís Companys i la seva mort siguin assumides com a diada de record a un home que significa un més enllà de cap disciplina política concreta. Que significa el nostre poble al peu d'un mur d'execució.
Assumpció Cantalozella
dilluns, 30 / març / 2009
UNIM -NOS
La ciutadania, en aquests moments que passem, desitgen una entesa dels polítics catalans que, de veritat, siguin catalanistes. S'entén una entesa només davant el fet "Catalunya". Uns punts clars i, tots junts! Penso en "Solidaritat catalana" a inicis del XX. I una entesa amb la societat civil, com a l'Assemblea de Catalunya els setanta, que fou capaç d'aglutinar la societat catalana i tots els partits democràtics.
dimarts, 17 / març / 2009
Assumpció Cantalozella: 12000 a Brussel.les!
Assumpció Cantalozella: 12000 a Brussel.les!
Xavi, ja us vam veure, els valencians, i va escoltar una bonica cançó, al final de la manifestació, després dels parlaments i abans que fos tocat "el cant dels ocells". És un goig caminar amb vosaltres, junts. assumpció
Xavi, ja us vam veure, els valencians, i va escoltar una bonica cançó, al final de la manifestació, després dels parlaments i abans que fos tocat "el cant dels ocells". És un goig caminar amb vosaltres, junts. assumpció
dimarts, 10 / març / 2009
12000 a Brussel.les!
No podeu imaginar-vos com va ser la manifestació. Érem més de 10000 i la policia ho confirmà, al final del recorregut, com ho feren les agències de premsa. Els 3000 era una estimació de l'inici.
Tot el centre de Brussel.les era ple de catalans-es. Els cambrers ja ens deien "adéu", en català. Allà saben molt bé de què va tot això, ja que Brussel.les és la capital de Flandes. La sociologia a nivell de carrer és com la de Barcelona. Sents que els particulars parlen els uns flamenc i els altres francès. Als bars i restaurants et reben en francès. Molts d'aquests establiments són duts per estrangers, turcs, italians, magrebins, etc. Per assemblar-se del tot a Barcelona només hi faltaven els "guiris". Bé, els catalans fèiem de "guiris".
A la manifestació, tots apinyats, amb una seriositat i civilitat increïbles. Hi havia nens, joves, mitjana edat, grans i vells.
Era un somni. Com si fossis dins la Catalunya imaginada.
Les consignes més corejades eren les de les pancartes:
"Volem un estat català", en català i anglès.
Obria la comitiva en Canela, en Junqueres , la Feliu i més gent de la Plataforma pel dret a decidir i associacions diverses.
Tot seguit, s'estenia una gran senyera quadrada amb l'estel.lada roja, sostinguda per unes 40 persones. Darrere hi anava un nen amb la senyera i barretina, tot seguit, i deixant un espai, veníem nosaltres, sostenint la pancarta catalana. "Nosaltres" vull dir els delegats, que hem pencat molt i molt.
Cants: l'estaca, els segadors...
Crits: We want a catalan state, Volem un estat català, Catalunya no és Espanya, Catalonia is not Spain, in-inde- independencia.
Vam ser tant i tant catalanets. Dignes, seriosos, disciplinats. Cap incident. Se'ns uniren flamencs, delegacions d'Irlanda, d'Escòcia, de Gales, etc. Alguna Ikurriña. Des dels balcons ens fotografiaven. Devia ser fantàstica, la vista des de dalt.
Tot el centre de Brussel.les era ple de catalans-es. Els cambrers ja ens deien "adéu", en català. Allà saben molt bé de què va tot això, ja que Brussel.les és la capital de Flandes. La sociologia a nivell de carrer és com la de Barcelona. Sents que els particulars parlen els uns flamenc i els altres francès. Als bars i restaurants et reben en francès. Molts d'aquests establiments són duts per estrangers, turcs, italians, magrebins, etc. Per assemblar-se del tot a Barcelona només hi faltaven els "guiris". Bé, els catalans fèiem de "guiris".
A la manifestació, tots apinyats, amb una seriositat i civilitat increïbles. Hi havia nens, joves, mitjana edat, grans i vells.
Era un somni. Com si fossis dins la Catalunya imaginada.
Les consignes més corejades eren les de les pancartes:
"Volem un estat català", en català i anglès.
Obria la comitiva en Canela, en Junqueres , la Feliu i més gent de la Plataforma pel dret a decidir i associacions diverses.
Tot seguit, s'estenia una gran senyera quadrada amb l'estel.lada roja, sostinguda per unes 40 persones. Darrere hi anava un nen amb la senyera i barretina, tot seguit, i deixant un espai, veníem nosaltres, sostenint la pancarta catalana. "Nosaltres" vull dir els delegats, que hem pencat molt i molt.
Cants: l'estaca, els segadors...
Crits: We want a catalan state, Volem un estat català, Catalunya no és Espanya, Catalonia is not Spain, in-inde- independencia.
Vam ser tant i tant catalanets. Dignes, seriosos, disciplinats. Cap incident. Se'ns uniren flamencs, delegacions d'Irlanda, d'Escòcia, de Gales, etc. Alguna Ikurriña. Des dels balcons ens fotografiaven. Devia ser fantàstica, la vista des de dalt.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
Escrits
