divendres, 28 de març de 2008

LA MAT: VOLEM QUE ENS ESCOLTIN

TRIBUNA, PUBLICADA A "EL PUNT" DEL DIUMENGE 30 DE MARÇ DE 2008

N’hem parlat tant! Som tants i tantes que hem manifestat la repulsa contra una línia que travessarà un dels llocs més bonics i gairebé intactes de Catalunya -la serralada prelitoral i l’Empordà- que ja no tenim paraules. Les manifestacions han abundat arreu, els manifestos també. Accions davant dels governs - els de la Generalitat i els de l’Estat-. Accions dutes a terme des d’algunes agrupacions dels partits que ostenten el poder. Com si els nostres governants no tinguessin ni oïda, ni ulls, ni boca, el silenci més pregon ha estat la resposta. Cap resposta, mentre d’amagatotis REDESA obre cates, fressa amb regues amples i profundes seccions del tram. Tala arbres.

Tant li fa que s’hagin esgrimit arguments de sobres per tal que s’abandoni el projecte de la línia o que, si res més no, es modifiqui el traçat amb soterraments, passos per llocs solcats pel TAV. Des d’ambdós costats del Pirineu, aquest Pirineu que històricament ha estat un eix de trobada i no pas una línia de frontera, com molts voldrien, des de les dues vessants de les muntanyes, s’ha demanat d’aturar la MAT. A Perpinyà la policia va reconèixer l’assistència de 13.000 persones en la manifestació de fa uns dies. A Girona, està convocada una altra manifestació, que s’endevina massiva, pel diumenge 30 de març.

La mobilització popular s’inicià fa gairebé 10 anys, quan saltà la notícia que REDESA projectava estendre una línia de 400 KV que, travessant el Pirineu, aniria cap a les terres de França, per a continuar amb un passadís elèctric europeu. Les primeres trobades, l’any 1999, que es van fer a Santa Coloma de Farners, aconseguiren un moviment intens que aglutinava gent i entitats de Sentmenat fins a Bescanó, primer tram plantejat aleshores. De sobte, un gran silenci, s’estengué damunt les accions diverses, com un vel atapeït que amagava qualsevol projecte de despatx, qualsevol notícia. Fins que el projecte ben amanit s’erigí ferm, ben acabat, inalterable. I la opinió pública reinicià les mobilitzacions.

La impotència del poble s’evidencia en les converses i les trobades. Un poble que es pregunta per què davant unes decisions imposades, unes decisions que parteixen del capital privat, d’interessos privats, que ompliran les caixes fortes dels poders fàctics, no han obtingut cap oposició dels polítics que ens representen. Especialment per què no hi ha hagut una oposició del parlament de Catalunya en pes, elegit com és pels habitants de la terra afectada en el cas que ens ocupa. Per què els diferents governs no s’han alineat amb el poble que representaven? Que, encara que alguns sectors puguin creure de veritat que cal la línia, davant un tema tant controvertit, d’un volum tan considerable, era necessària una moratòria de debat i discussió amb els agents socials, els tècnics, les associacions. Un projecte que , si res més no, ens desfà els nostres paisatges, la fesomia de la nostra terra, no pot ser aprovat com si es tractés de fer un vial més a una carretera.

Senyors, que una companyia amb tots els interessos privats del món ens destrueixi el nostre país els ha de remoure més les entranyes del seu amor a la terra, tan esbombat, que cap essencialisme patriòtic. Com es poden confessar catalanistes, nacionalistes, sobiranistes, i tot un reguitzell de -istes, si no són capaços d’oposar-se a un projecte que trinxa Catalunya pel mig d’uns dels espais que encara s’han salvat de l’especulació, de la marabunta del ciment? Com és possible que no tinguin clar que aquestes terres que van de Sentmenat a Bescanó i que, traspassant l’Empordà, duen a la Catalunya Nord, són un patrimoni de la nostra nació, de la nostra gent? Com és possible que no hagin qualificat aquestes terres com a reserva verda, amb usos propis del bosc i l’agricultura, ara que encara seríem a temps de preservar-les? La resposta potser cal buscar-la en el fet que per a tots vostès, tant els que governaven abans com els que governen ara, en realitat el país ha deixat de ser un territori? Volem veus. Volem actituds. Volem que, en cas de conflicte, ens permetin dialogar. Que contemplin les energies alternatives. Volem que, en cap dels casos, ni si realment fos necessària la línia, permetin que s’obtingui a canvi de cedir la nostra terra de veritat, el patrimoni natural, els entorns que allotgen les nostres vides humanes en pobles i ciutats, aquests entorns de boscos encara frondosos, d’esplanades sinuoses. Volem que entenguin Catalunya més enllà de Barcelona, que l’entenguin des de les urbs fins a les cales on s’aixopluguen les aigües mediterrànies, des de les planúries on creix l’oli de secà fins a les que reguen els rius del desglaç per permetre el cultiu de fruites i hortalisses. Des dels extensos polígons industrials fins als magnífics llocs que s’enfilen cap al Pirineu. Volem que escoltin la veu del poble.

1 comentari:

Anònim ha dit...

Una vegada algú em va dir que ell no era de cap partit polític, sinó del partit 'del bitllet verd' (en aquell temps els de 1.000).
Ara m'adono que aquest partit és molt més que això, és una pàtria!
Com pot haver-hi una empresa capaç de destrossar el seu hàbitat per optimitzar beneficis? perquè no deixen d'estar en un monopoli.
Com pot ser que les lleis la protegeixin? perquè els governants tenen comptes en aquesta pàtria del bitllet verd... com pot ser que el sistema els doni la raó quan els ciutadans (la raó de ser de l'estat, senyors!!!) diuen que no? Com pot ser que els mossos protegissin a la legió d'advocats desplaçats en furgoneta a expropiar terrenys, paratges i patrimoni a la nostra gent? com.. com... com... no entenc res! ni crec que ho arribi a entendre mai...
perdó per aquesta rauxa Assumpció i altres lectors... ens cal un far, però no veig ni on posar-lo... enhorabona per l'escrit!
una abraçada

Jordi