diumenge, 14 de juny de 2009

lluís companys en la memòria històrica

LLUÍS COMPANYS EN LA MEMÒRIA HISTÒRICA

Tenia 58 anys. L’havia agafat la Gestapo, al seu exili de França. Un mur li serví d’escenari i el crit de “Per Catalunya” li clogué els llavis per sempre més. Fou assassinat pels tribunals de Franco, el dia 15 d’octubre de 1940.
L'any anterior, el Caudillo havia entrat triomfant a Barcelona, amb la seva guàrdia mora muntada damunt d’esplèndides cavalcadures i vestida amb llargues capes que s’eixamplaven als flancs de sengles cavalls àrabs, seguida en formació per l’exèrcit “nacional”. Avançava, vencedora, la comitiva, per les avingudes barcelonines netejades d’antuvi de cap resta republicana. Avançava, després d'haver ocupat la nostra terra de mica en mica, com ja havien fet dos reis en el passat.
Feia menys d’un any, el Caudillo havia demanat a Hitler que deportés un home singular. La Gestapo resseguí el rastre de l’home fins a fer-lo presoner i lliurar-lo als tribunals franquistes del castell de Montjuïc. L’home es deia Lluís Companys i era el President vençut de la Generalitat de Catalunya de la Catalunya vençuda.
Els rellotges marcaven 2/4 de 7 i, just en aquell instant, un moment del temps que comptem, el magnicidi esdevingué genocidi.
Amb el president de la Generalitat, Catalunya era assassinada.
No ens cal cercar orígens perduts fa 300 anys. Aquella albada de tardor, a plena confrontació europea, el feixisme –aquest feixisme que corre encara per les Corts de l’Estat i per les cantonades de les nostres vides —en assassinar el president de la Generalitat de Catalunya, assassinava el poble que l'havia elegit democràticament.
Però aquest fet s’ha oblidat, o s’ha bandejat volgudament. Fins al punt que el poble català no ha tingut gaire consciència de què significà per a la nostra nació, aquell assassinat. Fins al punt que els grups i grupets polítics més nacionalistes evoquen l’11 de setembre de 1714 com a data en què Catalunya morí, tot deixant de banda la recuperació nacional, tan costosa, del poble català al llarg del dinou i del primer terç del vint. Una recuperació que, en certa manera, es consolidà amb la República.
Les causes de l'oblit es poden trobar en una memòria històrica manipulada. Durant anys i anys, el franquisme només recordava els assassinats que van tenir lloc a la banda republicana en esclatar la revolta franquista i la guerra, el trenta-sis. Mai ningú no esmentà els assassinats perpetrats per Franco i el seu exèrcit vencedor. Ni en la transició, amb l'oblit com a bandera, es recordaren els trets a peu dels murs dels nostres cementiris que Franco mana disparar.
Un oblit que obvià sempre que el causant dels "paseos" fou "el alzamiento nacional". Dels "paseos" i de les morts a peu de les trinxeres i a les ciutats. Fou la rebel·lió d'uns quants generals encapçalats pel Caudillo qui va fer esclatar tots els dimonis arreu d'un estat que, després d'anys d'esforços, havia aconseguit erigir un règim democràtic semblant a molts d'altres del món occidental.
No ens cal pas anar a cercar derrotes de fa 300 anys, als catalans. No ens cal pas cenyir-nos al genocidi del nostre poble en aquell desventurat 11 de setembre de 1714 en què les tropes del primer Borbó consumiren la massacre del nostre antic Estat. Del nostre ja vell poble. L’entrada triomfal de Francisco Franco Bahamonde pels carrers dels nostres pobles i ciutats, pels carrers del nostre cap i casal, les execucions que la seguiren i la deportació del President de Catalunya per ser assassinat després d’una pantomima de judici sense jutges i sense llei és el moment al qual ens hem de remuntar per entendre el perquè de tot plegat. Per a entendre-ho des de la modernitat.
Per entendre perquè en aquests moments tenim l’Estatut de Catalunya als tribunals de l’Estat. Per entendre perquè, en la transició on encara som, no se’ns reconegué com a nació. Per entendre perquè es muntà l’Estat de les Autonomies, que igualava la nostra antiga nació amb un invent com el de Castilla-La Mancha, posem per cas. Per entendre que el genocidi iniciat fa 70 anys i consumat amb el magnicidi de l’assassinat del President de Catalunya s’allarga en el temps.
Ja és hora que la reivindicació de la figura del President no sigui prerrogativa de cap grup. Companys pertany a la nostra Història recent com a patrimoni de tot el nostre país, com hi pertanyen Macià, Irla, Tarradellas, Pujol i Maragall. Com un dia en formarà part Montilla. És hora que l'homenatge a la figura del president assassinat no sigui fet només per uns quantes figures polítiques en una albada d'octubre i per Esquerra Republicana.
És hora que la figura de Lluís Companys i la seva mort siguin assumides com a diada de record a un home que significa un més enllà de cap disciplina política concreta. Que significa el nostre poble al peu d'un mur d'execució.

Assumpció Cantalozella

1 comentari:

casadella ha dit...

"l'oubli est une deuxième mort"
"L'oblit es una segona mort=
"El olvido es una secunda muerte)
(ELIE WIESEL:prix NOBEL)
ELS FEIXISTES HAN MATAT EL PRESIDENT legitimament elegit LLUIS COMPANYS I JOVER...
Despres la TRANSICIO DEMOCRATIC(o mes aviat:LA TRANSACCIO entre....),en descuidant la memoria d'aquest gran PRESIDENT català ,els responsables politics de CATALUNYA l'han matat una segona vegada ,fent prova d'una irresponsabilitat total.
En tota l'historia de CATALUNYA,
d'ESPANYA i del MON


era la primera vegada qu'un PRESIDENT llegitim
era fusellat per una "soldatesque" franquiste
I ES UN PRESIDENT DE MOLT LLUNY DE CATALUNYA:el PRESIDENT indià NEHRU
que ha dit d'aquest crim que era


"UN CRIM CONTRA L' HUMANITAT"


(era la primera vegada qu'aquests mots eran utilitzats)
GLORIA AETERNA AL PRESIDENT MARTIR LLUIS COMPANYS I JOVER
VERGONYA A TOTS ELS POLITICS CATALANS RESPONSABLES D'AQUESTA SEGONA MORT...
VISCA LA REPUBLICA CATALANA
Antoni CASADELLA i REIXACH
(fill de refugiats politics catalans qu'han lluitat per la LLIBERTAT DE CATALUNYA)





VERGONYA ALS POLITICS CATALANS QUE L'HAN MASSA OBLiDAT!
Antoni CASADELLA REIXACH fill de refugiats politics catalans.

(