PER LA UNITAT TRANSVERSAL

Sóc socialista, però no milito al PSC.
Acabo d'adonar-me que el comentari anterior diu dues vegades "el teu partit", tot parlant del PSC.
Amb la defenestració de Maragall, vaig estripar el carnet.
Aprofito l'ocasió per dir que vaig ser un dels membres fundadors del PSC d'en Joan Raventós, quan encara l'organització s'anomenava "Convergència Socialista". Vaig continuar després quan es passà a ser PSC-Congrés. Vaig ser contrària a la unió, per les bones, amb la federació catalana del PSOE. Opinava, com tants d'altres, que es podien fer pactes electorals i que, en tot cas, ja es veuria més endavant.
En constatar com el partit evolucionava cap a una organització "des de dalt", vaig deixar-lo(1981).
Al 2004-2006, juntament amb uns col.lectius procedents de Nacionalistes d'Esquerra, de renovadors d'Esquerra Republicana i uns quants procedents del PSC i independents, vam fer un intent de partit socialista català, anomenat "Entesa de l'Esquerra catalana". Els capitosts eren en Carod Rovira, en Josep Huguet i en Jordi Carbonell. No ens en vam sortir.

Amb el retorn de Maragall d'Itàlia, vaig tornar al PSC. El projecte federalista obert a Europa del president em semblava prou bé, donat que obtenir un estat propi es veia com un somni.

En aquests moments tinc clar que ens hem de llançar a lluitar per ser un estat dins Europa, o un país dins l'Europa dels països. Els antics macroestats, formats des de l'edat moderna cap aquí, han seguit diversos itineraris. Alguns s'han cohesionat, com França, segurament degut al projecte unitari nascut de la revolució francesa. D'altres han tirat amb penes i treballs, com és el cas del Regne Unit de la Gran Bretanya, dins el qual tant Escòcia com Irlanda han intentat --i Irlanda obtingut gairebé del tot--la independència.
Espanya ha estat des de l'inici un projecte fracassat. I, sobretot, en abolir els antics regnes a través de la guerra de successió, el fracàs estava cantat. Cap projecte més modern no ha aglutinat España. El federalisme podia ser una opció. Però per unir-te a un altre, cal que existeixi un altre. Aquí l'altre ens conté. No vol diàleg d'igual a igual. Doncs, el federalisme, avui per avui, ha deixat de tenir sentit. Les reaccions entorn d'un simple estatut d'autonomia escenifiquen prou bé com està la situació.
Només podem lluitar per enfortir el país, per fer que prenguem consciència de la nostra personalitat. Que apreciem les nostres coses, els projectes adients, tant els del món de l'empresa, com els del món de l'art, com els del món de la literatura, com els bons projectes dels nostres polítics.
I ens cal anar units. Transversalment. Per damunt de les idees polítiques diverses, ens cal unir-nos per ser respectats com a poble.