Som aquí reunits per parlar de la línia de molt alta tensió que, sense miraments, les elèctriques pretenen fer passar per tot el nostre municipi, a través dels espais naturals més conservats, pel mig d’indrets que formen un patrimoni medieval intacte, d’ermites romàniques, camins amagats. Un d’aquests trams, l’anomenat llançadora per l’ave, s’inicia sota un castell del segle x, el castell de farners, travessa un conglomerat d’antigues masies ben vives encara, i un espectacular complex d’escultures naturals de granit, com és el cas de roca baiera, per acabar, ja a l’esparra, sota l’antic castell d’argimon esdevingut església.
Aquests espais i aquests monuments ens han costat molt de conservar i ha estat gràcies a l’esforç de molta gent dels nostres pobles i als diners de l’administració catalana que encara els podem contemplar.
Per això som aquí reunits. per fer entendre als nostres polítics que han d’intervenir urgentment per, si res més no, modificar aquest projecte de les elèctriques. per dir als nostres polítics que no volem que se’ns trinxi més el territori, se’ns destrueixi el paisatge i se’ns vulneri l’ espai natural, dins el qual transcorren les nostres vides.
Per analitzar el gran greuge a què ens volen sotmetre cal delimitar els significats de territori, paisatge i espai natural—o millor dit, natura.
De què parlem quan formulem aquests conceptes? ¿ Per què en prediquem la conservació, ara que les grans urbs, esdevingudes objectes estètics, obliden que més enllà dels cinturons que les envolten existeixen muntanyes, rius, boscos, conreus? Un breu cop d’ull al seu significat a través del temps ens situarà.
Deixant de banda què significà per les cultures clàssiques, veiem que de l’Edat Mitjana fins als nostres dies, la naturalesa, concepte essencial, ha estat contemplada de diverses maneres pels itineraris de l’evolució cultural. Pels roturadors medievals el sòl desbrossat era un bé que els permetia apaivagar la gana. Pels agricultors i ramaders de tots els temps, en general la naturalesa és el lloc on treballen i viuen i això els impedeix de contemplar—la com un element abstracte, de conceptuar—la fora de la quotidianitat.
La naturalesa, esdevinguda NATURA, és un concepte elaborat, cultural, creat, precisament, per aquells grups il.lustrats que viuen a les ciutats, lluny de la terra. És a partir d’aquest distanciament que es genera una trajectòria d’interpretació evolutiva de la NATURA que aviat originarà un nou concepte, el de PAISATGE.
Si acotem l’anàlisi des del renaixement de La Ciutat com a ens fins a l’actualitat, veiem que pels homes del XV—XVI, el món de la natura és un element per se, per ell mateix. Sobretot és el barroc que de la NATURA— PAISATGE en fa un artifici. Només cal veure els testimonis que ens han pervingut en forma de pintura, de murals, de retaules. Donzelles nobles amb cavallers s’asseuen a una roca prop d’un riu, amb vestits i ornaments poc apropiats per a remullar-se els peus a l’aigua que transcorre plàcida, mentre un ocell reposa en una branca, ben enfocat.
Pels romàntics la natura és indestriable de la pàtria. Els estats naixents es concreten en unes fronteres determinades, de manera que un vessant de muntanya podia ser la teva pàtria i l’altre vessant no. Per altra banda, el romanticisme neix al costat de les grans transformacions industrials i molta gent, traslladada a la ciutat, enyora la terra perduda. I la mitifica. I fins i tot el món camperol és mitificat. No pas a la manera dels barrocs, sinó com un retorn a la natura.
A Catalunya, els modernistes, en la natura hi volien veure les forces incontrolades i els noucentistes pregonaven que calia ser domesticada, ordenada, convertida en un element de civitat, estètic, arbritari. Els boscos i els conreus quedaven més enllà del concepte.
La decadència que, a casa nostra, produí el franquisme trencà les baules que ens podien haver unit a l’evolució conceptual. Només l’escoltisme i l’excursionisme conservaren una mitificació de la NATURA vista com un espai a atènyer, a fer-te teu. A viure’l. A part d’aquests moviments, les ciutats es van menjar cap idea de NATURA. I elles mateixes, carents fins i tot d’espais verds, encetaren una adoració al ciment que es perpetuarà fins fa poc temps i que, d’alguna manera, encara perviu.
D’un temps ençà, però, s’ha gestat un nou concepte, el de TERRITORI. El concepte fuig de connotacions bucòliques o de possibles panteïsmes. El mot és definit al diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans de la següent manera: 1. “Extensió de terra que forma una circumscripció política”. 2. “Superfície de terra subjecta a una determinada qualificació en la planificació urbanística”. Al costat d’unes tan gèlides definicions apareix sovint el mot PAISATGE definit com “Aspecte, vista d’un paratge natural”. Quan parlem de TERRITORI, doncs, hi afegirem PAISATGE, sinó ens exposaríem a no entendre ben res del que volem dir quan rebutgem la MAT.
Afegirem que la nostra nació s’ubica en un determinat territori i té una gran varietat de paisatges. No farem ni essencialisme ni abstracció, sinó que ens referim a la nació entesa com a “aconjunt de persones amb una comunitat d’història de costums, (...), de cultura i sovint de llengua” ubicades en un territori on s'ha realitzat un determinat assentament humà, en aquest cas, el nostre. Aquest territori està format per uns espais naturals on hi ha crescut ciutats grans, mitjanes, petites. Viles, cases escampades. Les característiques naturals d’aquest territori són, per a la població que hi habita, d’ una importància primària. Seran les característiques ambientals, físiques, estètiques del territori, i les característiques urbanes, és a dir la naturalesa i el paisatge, les que condicionaran les vides de les persones, les faran més o menys sanes, equilibrades psíquicament. Més o menys felices, al cap i a la fi. Els ímputs que un individu rep generen una resposta. És, per tant, cert que si vius en un territori equilibrat tens més garanties de felicitat que si et trobes immers dins un desgavell de ciment, vies de tren, torres elèctriques.
És per tot això que diem ben alt als nostres polítics, a aquells que poden posar totes les correccions que calguin a l’extensió de la MAT, a aquests polítics que cada dia ens canten l’amor a Catalunya, defensada a través del catalanisme, el nacionalisme, l’independentisme, que no es pot tenir amor al país si es menysté territori on s’ubica la gent, envoltada de la natura, el paisatge. I vulnerar els drets naturals del poble és vulnerar el país o, si voleu, la nació.
Hem de lluitar aferrissadament per a què ningú en nom de res ens robi aquests drets. Serem insensats si amb el pretext d'una determinada comoditat destruïm l'equilibri del nostre territori. Com ho serem si destruïm l'equilibri de la terra entesa com a
planeta.
Els nostres polítics han de prendre consciència urgentment que no és cap frivolitat trinxar el territori de dalt a baix. Els nostres polítics han de ser conscients que governen un tot complex, no només uns espais convertits en disseny urbà. Governen la gent que es dedica al camp, els ramaders, els qui viuen encastats a les variades valls de Catalunya. No poden encarregar a l'arquitecte de moda un edifici singular incontrovertible mentre deixen de banda el país de més enllà permetent que es converteixi en una xarxa de serveis abominable que va destrossant de mica en mica el territori no estrictament urbà.
La línia de molt alta tensió, la MAT, amb les torres immenses que obren rases ermes al llarg del seu pas, vulneren les nostres vides. No es pot destruir el territori i el paisatge en nom de l'electricitat, menys encara quan hi ha alternatives, la més immediata de les quals consisteix en soterraments.
Que comencin a pensar en alternatives menys agressives als recursos tradicionals. Que les projectin ja, ara mateix. Que no es trobin que quan arriba la sequera no estem a punt per anar a trobar els camins de l'aigua.
ASSUMPCIÓ CANTALOZELLA
Entrades
